QUAN UN GOVERN CONVERTEIX UN PARC EN PROPAGANDA
El que ha passat amb el Parc del Batà a Muro no és una simple diferència de criteri ni una polèmica cultural. És un exemple molt clar i preocupant de com un govern municipal pot convertir una decisió participativa del poble en una operació política perfectament calculada, utilitzant un espai públic i la cultura com a instruments al servei d’un relat partidista.
Aquest parc no va n{ixer d’una improvisació. Va n{ixer d’un avantprojecte que arreplegava el treball participatiu desenvolupat en plena pandèmia, amb una empresa especialitzada de reconegut prestigi, i que després es va convertir en un projecte complet, amb el vist-i-plau dels serveis tècnics municipals. Un projecte pensat des del poble, que definia usos, equipaments i criteris ambientals, amb la voluntat de crear un espai viu, polivalent i útil per a tota la ciutadania.
L’avantprojecte ja preveia la presència d’un mur i la possibilitat de pintar-hi murals. Però la diferència era essencial: no s’imposava cap estil, cap autor ni cap relat. La idea era obrir un procés participatiu amb posterioritat perquè fora el poble qui decidira quins escriptors valencians i quins personatges rellevants de la història de Muro havien de ser representats, quin estil volia i quin missatge havia de transmetre aquell espai. Els murals havien de ser un element més del parc, nascuts de la voluntat popular. No el centre del projecte. No una bandera ideològica. No una eina de propaganda.
Quan l’actual equip de govern Compromís/PSOE va arribar a l’Ajuntament el 2023 no es va trobar un projecte provisional, sinó una actuació perfectament definida i pendent només d’executar-se. Però lluny de respectar aquell treball col·lectiu, va començar una estratègia de distanciament i de desautorització implícita: no es va reconéixer l’origen del projecte, no es va posar en valor la feina feta i no es va actuar amb l’honestedat institucional que exigeix donar continuïtat a una decisió del poble.
El parc s’obri el juny de 2025 i, durant mesos, roman pràcticament sense vida. Cap inauguració, cap presentació pública, cap programació estable. Un parc obert però buit de contingut. I, al mateix temps, decisions que alteren substancialment el projecte original: lavabos públics tancats, reducció de l’escenari, i una cafeteria totalment equipada que no arriba mai a obrir-se, amb la intenció de canviar-ne l’ús. No són errors puntuals. Són decisions deliberades amb un objectiu molt clar: buidar de contingut un projecte participatiu que no era propi.
Mentrestant, hi havia una altra prioritat. Més de cinquanta mil euros destinats a tornar a pintar els murals mitjançant una adjudicació directa, sense procés participatiu, sense debat i amb un únic criteri: una sola temàtica, un sol tipus d’autors i un sol pintor (el de sempre). Allà on el projecte original proposava pluralitat, participació i identitat local, l’actual govern ha imposat selecció ideològica, uniformitat estètica i apropiació simbòlica. Allà on el poble havia de decidir, han decidit quatre des d’un despatx.
El punt culminant arriba aquest gener. L’Ajuntament organitza un acte institucional dedicat a Maria Beneyto i és en aquest acte, i no en una inauguració pròpia del parc, on l’alcalde dona per inaugurat oficialment el Parc del Batà. Després ho explica a la ràdio amb una frase que ja forma part de l’antologia del cinisme polític local: “el parc sense els murals, i els murals sense el parc, no té cap sentit”. Aquesta frase no és innocent. És una declaració de principis. Perquè quan un govern afirma que un parc no té sentit sense uns murals, està dient que l’espai públic no val per si mateix com a servei, com a lloc de convivència o com a infraestructura per al poble. Està dient que només té sentit si serveix de suport a un relat polític i cultural concret. L’espai públic deixa de ser un servei i es converteix en un decorat.
I el relat queda encara més clar en el comunicat oficial que l’Ajuntament publica a Facebook aquell mateix dia. Un text llarg, carregat de simbologia i referències ideològiques, però amb una absència impossible d’ignorar: no hi apareix ni una sola vegada la paraula “parc”. No hi apareix el projecte, ni la participació, ni els usos, ni el servei al poble. És com si el parc no existira. I no és un error. És una decisió política conscient. El parc no forma part del relat oficial perquè no és el protagonista de la història que es vol contar. El protagonista són els murals i el missatge que s’hi vol associar.
Però el relat no es va quedar limitat al parc. Dies després, el pregó de la Fireta de Muro —un acte institucional, festiu i popular que no té absolutament res a veure ni amb els murals ni amb el projecte del Batà— va ser dedicat també als murals. Un espai pensat per obrir unes festes, per parlar del poble i per unir veïns convertit, de manera deliberada, en una nova peça d’una mateixa operació política. Quan un govern utilitza fins i tot els actes tradicionals, aliens al projecte i al debat cultural, per reforçar un mateix missatge ideològic, ja no estem davant d’una coincidència ni d’un excés d’entusiasme cultural. Estem davant de l’ocupació sistemàtica dels espais institucionals per construir un relat únic, on tot —parcs, murals, festes i pregons— acaba subordinat a una mateixa estratègia de propaganda.
La cultura és patrimoni de tots. El problema no és promoure-la, sinó utilitzar-la. Quan una institució pública selecciona una part de la cultura i la converteix en bandera política, deixa de governar per a tots i comença a governar per a construir un relat polític propi. No divideix el poble per ideologia, però sí utilitza recursos públics per fixar una visió concreta com si fora l’única possible. I això és profundament irresponsable. Un ajuntament no està per fabricar identitats. Està per garantir serveis, espais públics vius i convivència. No està per governar símbols, sinó per governar parcs, carrers i oportunitats.
Hui, malauradament, el Parc del Batà és sobretot això: un espai amb molta càrrega simbòlica però molt poca vida real. I ací està la pregunta de fons. Volem ajuntaments que governen per millorar la vida de la gent o ajuntaments que governen per a construir el seu propi discurs polític?.
Perquè un parc, abans que un símbol i abans que uns murals, hauria de ser exactament això: un espai públic al servei del poble, no una ferramenta al servei del poder.